Venint per la NII de Lleida a Barcelona, cal prendre a l’alçada de Bellpuig la sortida cap a Ivars d’Urgell. En entrar al nucli d’Ivars, venint del sud, cal estar pendent dels indicadors que a mà esquerra indiquen l’estany, i seguir-los. Al cap d’un parell de quilòmetres trobareu una zona d’aparcament amb un mirador.
A la depressió de l’Ebre, les petites llacunes endorreiques o salades abunden. A diferència de la zona aragonesa, en l’àrea catalana, la irrupció del regadiu suposà la desaparició d’aquestes. Fins l’any 1862, l’estany d’Ivars era un salada, la més gran del principat. La construcció del Canal d’Urgell suposà la reconversió d’aquest espai singular en un reservori considerable d’aigua per a reg. Més tard, a l’any 1951, és dessecà per transformar-la en terres de cultiu; i finalment de nou, a partir del 2006 es torna a una la situació similar a la del període 1883-1951, que no a l’anterior, situació que crec que des d’un punt de vista naturalista encara seria molt més interessant, encara que potser no tant atractiva turísticament parant, que és l’objectiu amb que s’ha dut a terme la “restauració”. Els amants dels ocells (entre els que m’hi compto), si enganxeu el dia, disfrutareu amb aquesta bassa pels ànecs.
Geològicament parlant, el primer que sorprèn de l’estany és que la topografia dels pendents que el limiten és molt més acusada que no pas la d’altres llacunes endorreiques com les de Bujaraloz (Monegres), Sils (la Selva) o el Clot d’Unilla (Segrià). Està clar, dons que no té origen en la deflació. Com és habitual, les entitats que gestionen quest espai no han fet cap esforç per divulgar-ne la gea, i per desgràcia no he trobat bibliografia que en faci referència a la seva gènesi. Em consta que la UdL n’he fet un estudi palinonògic dels sediments. Qualsevol aportació en un o altre sentit serà ben rebuda.
1 comentari:
Apreciat Isaac
Hem inclós el teu bloc al
"Terrassa BlogRoll"
Esperem que t'hi porti moltes visites.
Terrassa.net
Publica un comentari a l'entrada