Poc abans del km 14 de la B-122 de Terrassa a Rellinars hi ha una pista que trenca a mà dreta. Passat el camp de tir, al cap d’uns centenars de metres arribareu a la font de Carlets, a la llera de la riera de Rellinars. Un cop creuada la riera, la pista va pel seu marge dret, fins que al cap d’un quilòmetre aproximadament, es bifurca. S’ha d’agafar el trencall a mà dreta, que circula paral•lel al torrent de la Saiola. Al cap d’un quilòmetre més, la pista queda tallada per un cadenat. Just abans, a l’esquerra, hi ha un corriol assenyalat amb una fita metàl·lica, que baixa a la llera del torrent de la Saiola, on es troba la surgència intermitent.
Al llarg dels torrent de la Saiola i de Rellinars, als peus de la vessant sud de la serra de l’Obac, hi ha un seguit de surgències permanents modestes (font de Carlets, les Fonts de Rellinars…) i una sèrie de fonts intermitents que quan s’hi posen s’hi posen: la font Falsa (60 L/s), la Pedregosa (120 L/s), la Barbotera (227 L/s) i la Saiola (360 L/s).
Durant anys la Saiola (terme de Vacarisses) és un avenc sec i estret excavat en conglomerats calcítics, del que no es pot explorar més enllà d’una desena de metres; però després d’una època de pluges abundants entra en funcionament (de vegades fins hi tot, durant un parell de mesos seguits) abocant un cabal considerable. Així per exemple, a la crescuda del 1984 va arribar als 0,5 m3/s.
Aquest tipus de surgències sovint estan rodejades de mites i hi ha una gran expectativa popular entre la gent de la zona per visitar-les quan entren en funcionament: la Saiola raja: anem a veure-ho! Diuen que si la Saiola raja, en vuit dies rajaran els Caus!
Doncs enguany, aquesta primavera plujosa la va fer entrar en funcionament a mitjans de maig durant uns 15 dies; però pels Caus no ha estat suficient: necessitaven que continués plovent.
L’existència de tantes fonts intermitents en un espai relativament petit va portar al geòleg Antoni Freixes a dedicar-hi la tesi doctoral i una colla d’articles a finals de la dècada de 1980.
Dels seus treball es desprèn que la circulació de l’aigua subterrània en aquesta zona és lenta, que la zona saturada és quasi inapreciable i que la zona no saturada té una estructura molt complexa, deguda probablement a cavitats de paleocarst. Al ser una circulació lenta, l’aigua es troba sobresaturada de carbonats: com diu el meu sogre amb raó “l’aigua no és bona per beure”; i jo afegiria que per planxar tampoc. Freixes també va posar de manifest que la Saiola té un funcionament deslligat tant dels Caus com de la resta de surgències.
Estigueu al cas de si torn a rajar, que la visita val la pena.
Prop del km 10 de la B-122 de Terrassa a Castellbell i el Vilar es troba Casanova de l’Obac, una antiga masia convertida en centre d’interpretació del parc natural del Sant Llorenç del Munt i l’Obac . Darrera la casa, a ponent del restaurant la, Pastora surt un camí encimentat que porta en uns 15 min fins la Casa Vella de l’Obac. Des d’aquí, seguint les indicacions cap a la font la Portella arribareu en uns 20 min més al Turó Roig.
El primers estudiosos de Sant Llorenç del Munt descrigueren els seus conglomerats massius com una successió monòtona poc diferenciada. No va ser fins els treballs de finals de la dècada de 1970, que Anadón, Colombo i altres començaren a distingir diferents fàcies. Finalment, l’arribada a Catalunya de les teories d’anàlisi seqüencial enfocaren les tesis doctorals de l’Eudald Maestro (1987) i d’en López-Blanco (1996), que van treure molt de suc a aquest fantàstic ventall al·luvial eocè. Aquest darrer autor té una extensa bibliografia sobre Sant Llorenç que he anat recopilant amb gran interès, tot i que he perdut la pista d’aquest darrers tres anys i m’agradaria saber si hi ha res de nou.
La moderna cartografia de l’IGC ha posat sobre el paper molts dels nivells descrits pels autors anteriors. Així, per exemple, a l’oest de la Serra de l’Obac, intercalat concordantment entre els conglomerats típics de la Formació Sant Llorenç del Munt (Bartonià) aflora un nivell subhoritzontal d’uns 3 km d’extensió i d'entre 1 i 20 m de potència constituït per lutites vermelles amb blocs heteromètrics de fins a 1,5 m. Per portar un pedrot d’aquestes dimensions es necessita molta fúria! Es tracta d’un dipòsit de transport en massa (mass flow o debris flow) de llibre. Com he dit, aflora al llarg d’alguns quilòmetres, però en aquest petit monòlit, el Turó Roig, hi ha el valor geomorfològic afegit i unes excel·lents vistes de la vessant oest de la serra de l’Obac. A quatre passes hi ha la font de la Portella, un indret molt frescal on és habitual la presència de salamandres.
El jaciment està situat a la població de Molins de Rei, concretament al barri de l’Àngel, i delimitat pels carrers Pep Ventura, del Llobregat i de la Mancomunitat. Aquest indret ha rebut diversos noms al llarg de la història, com per exemple, terral del Juventeny, el torrent de la Mariona o el jaciment del Tarc.
Podem distingir dues zones, sent la zona 1 la de més interès paleontològic degut a la quantitat i varietat de fòssils trobada, i la zona 2 la de menys interès paleontològic.
La zona 1 està caracteritzada per les argiles grises i es situa a la part més elevada del jaciment, limitant amb el Parc Natural de Collserola. Està separada de la zona 2 per una sèrie estrets i profunds xaragalls. La zona 2 està formada per argiles grogues i es situa a la part més propera al carrer de la Mancomunitat, paral·lel a la via de tren. La base sobre la que jeuen les argiles està constituïda per pissarres i calcàries del Paleozoic, pròpies de la Serra de Collserola.
Actualment la integritat de l'indret perilla a causa dels plans urbanístics de Molins de Rei i em consta que Depana s'ha mogut per mirar de que es preservi el màxim que es pugui.
Per últim recordar-vos que endur-se fòssils és il·legal. Mireu, feu fotos però no expolieu res.
El Burés es troba a la confluència de les carreteres B-122 de Terrassa a Castellbell (km 22) amb la BV-1123 de Marganell a Castellbell. Hi ha una estació dels FGC (línia Barcelona-Manresa). Si vens amb vehicle particular pots deixar-lo a l’aparcament de davant del Café Burés (un casino d’aquells que no en queden) i anar a buscar el camí que per sota el Pont de Castellbell recorre per la base la cara interna del meandre. Arribaràs a una cruïlla de pistes on sovint hi ha cotxes aparcats, i immediatament trobaràs la gravera abandonada a la dreta del camí. 
En el vol americà de 1957 no es veu, i a jutjar per l’edat dels arbres que hi creixen, no crec que porti més de vint anys abandonada. Tot i que no hi ha restes de maquinària i construccions (bé!), la gravera com a tal no s’ha restaurat i la vegetació a ocupat espontàniament el pla de l’explotació quedant prou discreta. Bé, cal dir que a la zona d'aparcament s’hi van abocar fa un parell d’anys, materials procedents de la reforma de la sortida de la C-55.
Aquesta gravera explotava materials de la terrassa 3 (pleistocè superior) del Llobregat, a uns 25 m sobre el llit actual. La gravera tenia dues zones en les que s’extreien materials molt diferents. Així, el front sud està constituït per sorres fines de color ocre, amb estratificació planar o de molt baix angle, que denoten una zona de sedimentació tranquil·la: un d’aquells indrets on no seria estrany trobar alguna resta de vertebrat. De moment, els abellerols hi fan niu.
En canvi, la zona situada vers el front del meandre (la de la foto), en els Camps del Castell, està constituïda per graves grolleres molt arrodonides amb estratificació encreuda planar i en solc, típiques d’una point bar.
La gràcia d’aquesta gravera està en que les estructures es veuen molt bé, permeten observar de manera neta una terrassa fluvial i pinta prou interessant com per fer un estudi més detallat i publicar-ne un article.
El meandre del Burés es un indret reconegut per la seva riquesa faunística i de tant en tant s’hi han esmerçat recursos construint, per exemple, un aguait, refent alguna bassa o senyalitzant els camins. Fora bo que en properes inversions també es tingués en compte el patrimoni geològic, i per exemple, s’adeqüés la gravera per a la seva observació.
Ens veiem al meandre!
Poc abans del km 14 de la B-122 de Terrassa a Rellinars hi ha una pista que trenca a mà dreta. Passat el camp de tir, al cap d’uns centenars de metres arribareu a la font de Carlets, a la llera de la riera de Rellinars. Un cop creuada la riera, la pista va pel seu marge dret, fins que al cap d’un quilòmetre aproximadament, es bifurca. S’ha d’agafar el trencall a mà dreta, que circula paral•lel al torrent de la Saiola. Al cap d’un quilòmetre més, la pista queda tallada per un cadenat. Just abans, a l’esquerra, hi ha un corriol assenyalat amb una fita metàl·lica, que baixa a la llera del torrent de la Saiola, on es troba la surgència intermitent.
