Senyor: hi ha un tros de terrissa als meus sediments. Exemples de materials litoantròpics a Empúries (Alt Empordà)

Comencem l'article demanant que retingueu aquesta imatge. Després ja la repescarem:

Observeu el cairell vermellós. Això m'ho vaig trobar a la desembocadura vella del Fluvià. A no més de 0,5 m d'alçada sobre la llera aflora una alternança de llims i sorra finament estratificades. La sorpresa va ser que al primer cop de martell, el bloc arrencat contenia un fragment de rajola. Pur antropocè. L'excusa per explicar-vos un peplum.
L'any passat vaig retrobar amb un vell company de la facultat, en Jos, un tipus molt trempat que té al cap algunes iniciatives de turisme ambiental. Vaig donar-li un cop de mà per preparar uns itineraris, entre ells, un per l'entorn d'Empúries. El tram entre la Platja del Rec del Molí i Sant Martí d'Empúries és un indret que més o menys coneixia, però aquest cop necessitàvem un enfocament que lligués geologia, natura viva i patrimoni històric, i estàvem de sort per que les d'excavacions arqueològiques i l'exploració dels aqüífers d'aquesta àrea han generat una bibliografia molt abundant que permet reconstruir amb força precisió l'evolució de la línia de costa durant els darrers 12.500 anys.
Amb tanta informació costa decidir per on començar a explicar alguna cosa sense agafar una embafada, així que de moment ho entomo des d'un aspecte, si voleu, marginal: exemples d'unitats litoantròpiques. En un futura ja explicaré històries més concretes.

Principals punts esmentats en l'article: 1. Rec del Molí. S'intueix la llera d'un dels braços abandonats del Ter. 2. Platja del Rec del Molí. La línia vermella marca un graó rocós. 3. Acumulacions litoantròpiques a la zona del mirador. 4. Traçat de l'antiga cala que constituïa el port d'Empúries. 5. Desembocadura vella del Fluvià.

En els ambients amb presència humana durant temps prehistòrics i històrics trobem sediments que d'alguna manera tenen la nostra petjada. Se'n diuen unitats litoantròpiques i poden ser naturals, induïdes i fabricades.
Les unitats litoantròpiques naturals es donen quan la sedimentació es realitza sense cap intervenció humana que n'hagi alterat el procés de formació, però contenen clast fabricats o modificats per l'home: des d'eines prehistòriques a trossos de vidre, i des de fragments de ceràmica a ampolles de plàstic. I d'això n'és un exemple la imatge inicial. Algú havia llençat al riu, més amunt, aquell tros de rajola (probablement del s. XX), o potser l'aigua l'havia arrencat d'un abocament en el marge, però el cas és que "havia viatjat" i estava inclòs com un clast més en uns sediments fluvials, en el braç abandonat d'un riu, integrat en les estructures sedimentàries tractives.

Desembocadura vella del Fluvià, entre Sant Martí d'Empúries i el càmping La Ballena Alegre. La mostra anterior fou recollida als peus d'en Jos. 

Les unitats litoantròpiques induïdes es donen quan la sedimentació segueix un procés natural, però ha estat provocada o sostinguda per l'acció de l'home i poden contenir o no, clasts d'origen artificial: per exemple, els sediments transportats per un canal o els que queden atrapats en un embassament.
Per veure'n un exemple podem anar a la Platja del Rec del Molí. Aquesta platja es troba entre l'Escala i l'Alberg d'Empúries, ocupant l'espai entre dos petits promontoris calcaris. D'entrada, una de les coses que crida l'atenció és que el cordó de dunes de la reraplatja intercala un petit graó rocós de 0,25 cm a 1 m de potència que està entre 0,5 i 2 m sobre el nivell del mar, i del qual no he trobat cap referència bibliogràfica.

Platja del Rec del Molí vista des la desembocadura del Rec i mirant cap el nord. Els punts marcats es comenten en l'article (fes clic per ampliar).

La recerca d'informació, però, em va portar a conèixer un fet molt curiós, i és que des del 17.000 BP, fins a l'Edat Mitjana, el Ter tenia un braç que es desviava cap el nord pel corredor d'Albons i desembocava en aquesta platja. En èpoques històriques aquest braç tenia un funcionament molt secundari i finalment fou capat artificialment.

En les fotos aèries no s'aprecia bé l'antic braç del corredor d'Albons, però la cosa està més que clara en el mapa paleogeogràfic del substrat del Baix Ter. Mapa extret del nº 30 de la revista Papers del Montgrí.

Coneixent aquest fet podríem pensar que aquest graó rocós tingués a veure amb fàcies deltaiques però observant amb deteniment aquest ressalt  que va de punta a punta de  la platja om pot constatar que clarament es tracta d'un mud flow de llibre  fruit d'un episodi puntual de pluges o molt prolongades o molt intenses que mobilitzen un massa de materials en una vessant amarada d'aigua. Ens hem de situar en un escenari en el que el braç del Ter ja no era funcional. Probablement el que hi havia era una llacuna separada del mar per un cordó de dunes. Cap el segle XIII entrà en funcionament el Rec del Molí, un canal que parteix del Ter a l'alçada de Colomers i que en part aprofita el traçat abandonat del Ter pel corredor d'Albons i que desemboca a l'extrem sud d'aquesta platja. La glopada fangosa ha de ser posterior al cordó dunar i al rec, i molt probablement a causa d'una catàstrofe històrica (i anterior a la gran riada de 1959, doncs en el vol americà del 1954 ja es veu aquest graó).

Punt 1. De sud a nord l'estrat perd potència (amb alts i baixos), les granulometries tendeixen a afinar-se i les litologies varien lleugerament. Aquest paquet d'uns 70 cm de gruix correspon al sector proper a la desembocadura del rec. Són les fàcies més riques en clasts. Els còdols, majoritàriament quarcítics estan molt rodats (la qual cosa fa pensar en la remobilització de sediments fluvials previs). No s'aprecia cap estructura interna ni granoclassificació. Per sobre i per sota de l'estrat trobem sorres eòliques.

Punt 2. D'entrada no us fixeu amb el llentió bretxós de la part inferior, doncs és una cosa molt puntual que no te a veure amb el mud flow. Cap a la zona central de la platja la matriu guanya pes sobre els clasts i es poden observar un parell de curiositats: per una banda, tot i que la base de l'estrat és bàsicament plana, s'aprecien irregularitats. Aquest tipus de fluxos tenen  bàsicament un règim laminar que implica  adaptar-se a la topografia preexistent, però també poden tenir "pulsos" turbulents que poden erosionar el substrat i incorpora-lo en la massa en moviment: fixeu-vos en la petita queixalada que fa el fang a la sorra. Per altra banda, observeu que el terç superior té un to més negrós, més ric en matèria orgànica, amb un límit molt net i clar tot i ser el mateix estrat: és un pla de cisalla. Un colada fangosa té més o menys forma de gota, amb un cap que avança i que finalment s'atura. Però els materials del cos i la cua encara avancen i això ocasiona petits plans de cisalla oblics que possibiliten la transferència de material d'endarrera cap endavant.

Cercant una pista sobre la seva edat vaig trobar aquest petit fragment ceràmic prismàtic, amb les cares originals conservades. Podem dir que es tracta d'una unitat litoantròpica induïda: un mud flow és un fenomen natural, conté restes fabricades, i d'alguna manera, un element artificial com el Rec ha canalitzar o condicionat el flux del dipòsit.  

Detall del pla de cisalla. El petit clast blanc de la part central superior, amb forma de T, és un fragment de caragol terrestre.

Punt 3. Com hem dit, els mud flows s'adapten al terreny. En aquest cas, grimpa una paleoduna i la desborda per la dreta

Punt 4. A l'extrem nord de la platja, el nostre dipòsit té un aspecte diferent: sols fa uns 25 cm, és molt menys consistent i els clasts són angulosos i calcaris, els propis dels substrat local.

Les unitats litoantròpiques fabricades són aquelles produïdes per l'acció humana, com s'esdevé en els abocaments, rebliments i recobriments. Si no contenen restes artificials, com per exemple, un runam miner abandonat, sense un anàlisi del context podrien passar per un dipòsit de vessant. En el cas dels abocadors que han tingut un us prolongat, l’abundància de restes fabricades més o menys estratificades és determinant. Un exemple d’abocament antròpic el podem trobar adossat al vessant de mar d’Empúries, sota el mirador.

L’aflorament presenta una estratificació bastant irregular, cabussant cap el SO, i molt a l’engròs s’aprecien dues unitats principals: la inferior, a la dreta de la fotografia, d’un to ocre, i la superior,  a l’esquerra, de color més bru (clica per ampliar).

La unitat inferior ocre conté un gran quantitat de restes de ceràmica amb vernís negre que correspondria al primer període grec d’Empúries.

En canvi, la unitat superior bruna conté molta ceràmica de tons vermellosos i ocres (es poden identificar simple vista teules, maons, restes d’atuells…) .

Una interpretació intuïtiva diria que es tracta d’un abocador d'època clàssica, i que cada unitat correspon als dos períodes principals de la història d’Empúries: el grec i el grecoromà. I sí, és un abocador, però més recent: de finals del s. XIX i principis del XX. Durant aquesta època les terres procedents de l’excavació eren transportades en carros i vagonetes i llançades al mar, generalment davant l'àgora, originant-se en aquell lloc una plataforma de més de 50 m de longitud, actualment utilitzada com a mirador (i que de passada va modificar la línia de costa). La ceràmica que no molava es llençava amb la terra i punt. Avui en dia això no es faria així ni en broma!

Recordeu que està estrictament prohibit, no ja endur-se, sinó tant sols remenar restes arqueològiques: mireu sense tocar!

Els badlands de la riera de Gaià (Vallès Occidental)

Imatge d'entrada per fer boca. Això no està a les Bárdenas Reales. Està molt a prop de Terrassa.

Dono per descomptat que els lectors d’aquest bloc sou persones curioses sensibles a la cultura i el patrimoni. Probablement, si esteu preparant les vacances en algun indret del nostre país, no us conformareu en visitar els dos o tres punts d’interès que surten a les postals, sinó que voldreu aprofundir. Potser hi ha alguna guia local, però si tal cosa no existeix, no us desanimeu: via Internet sovint es pot accedir al POUM, al PGOU o altres documents tècnics del municipi d’estada. Generalment contenen una introducció mediambiental, cartografia variada i catàlegs del seu patrimoni natural i històric que us poden ser útils per planificar la vostra descoberta particular. Però per desgràcia la immensa majoria es ventilen la geologia amb un mapa de l´IGME i quatre vaguetats. Tot i que hi ha excepcions remarcables, i per tant, cal no donar-ho tot per perdut. 
Això ve a tomb pel fet de que la catalogació dels principals PIG de Catalunya va suposar un punt de partida important i necessari, però no avançarem si no es cataloguen els PIG d’interès comarcal i local al mateix nivell de detall que es fa amb, per exemple, els arbres singulars, els jaciments arqueològics, les fonts, els edificis històrics, etc.
Així, per exemple, en el cas de Terrassa, si feu una cerca sobre el que hi ha, el màxim que podreu trobar a la xarxa és el document Catàleg de paratges d’interès natural i paisatgístic al municipi de Terrassa. De la llista de 67 paratges només 5 tenen valor geològic explícit (i per que paisatgísticament destaquen). Dels que és geològicament interessant però no "és bonic" no se’n diu res. I n’hi ha una colla més en els que la geologia se’ls suposa (per exemple, les fonts).
Un dels paratges ressenyats i que té interès geològic i paisatgístic és la zona de badlands i altres formes típiques associades, que es troben en els marges de la llera de la riera de Gaià. Per arribar-hi heu d'agafar la B-122 de Terrassa a Rellinars. A la sortida de Terrassa, cap el km 2,5, poc després de passar per sota la B-40, a mà dreta trobareu una pista cap a la “masía el Abuelo”. En menys d'1 km arribareu al torrent, on podeu deixar el cotxe i continuar a peu per la llera cap el sud.

En blau, la riera de Gaià. Les dues estrelles marquen els punts on aflora la falla del Vallès, principi i final del recorregut. Les àrees puntejades corresponen  les zones d'aixaragallament més intens: al nord, Can Font de Gaià, i al sud, can Mitjans. Ordv correspon als materials paleozoics de l'escata de les Pedritxes i NMbt als materials miocens sobre els que es desenvolupa l'aixaragallament. Qva són graves vermelloses quaternàries, al·luvials. Base cartogràfica del IGC.

La riera de gaià és un afluent del Llobregat que neix a la serra de l’Obac i en arribar al pla de Terrassa tomba vers el SO i discorre de manera paral·lela i propera al a la falla del Vallès, entre la Serralada Prelitoral Catalana (materials del sòcol paleozoic) i la depressió del Vallès (materials neògens).

Els primers metres de l'itinerari transcorren sobre els materials paleozoics de l'escata d'encavalcament de les Pedritxes. Al cap de poc, a mà esquerra, crida l'atenció una bretxa de falla semblant a la de Ribes Blaves, tot i que més compacta i bretxosa. Aquest punt és un dels pocs de la zona on aflora el límit entre la serralada Prelitoral i la fossa del Vallès, i l´únic que hi ha al terme de Terrassa -crec-. Caldria que es catalogués i conservés (foto d'en Nico).

L'aixaragallament es desenvolupa sobre unes bretxes i lutites ocres i vermelloses, poc consolidades, amb grans blocs de materials paleozoics (observeu el pedrot a l'esquerra del geòleg que va de vermell: fa gairebé 1 m). Corresponen a les fàcies proximals del ventall al·luvial del sistema Terrassa-Les Fonts (Aragonià superior-Turolià inferior). Foto d'en Nico.

L'activitat neotectònica d'aquesta falla no sembla haver afecta gaire els materials quaternaris però déu n'hi do sobre els materials miocens. Destaca el fort cabussament dels estrats, d'entre 45-50º cap el S-SO, i la intensa fracturació que desenvolupen zones bretxificades de fins a 50 cm de potència, cimentades per carbonat càlcic. Aquestes fractures provoquen canvis sobtats de pendent en els estrats.

Observeu els materials miocens ocres, capbussats uns 45º, i la cobertora quaternària, més vermellosa, subhoritzontal.

El sector en que l’activitat neotectònica d’aquesta fractura es pot observar millor és en en el tram comprés entre Can Font de Gaià (Terrassa) i Can Mitjans (Viladecavalls). S'hi poden observar formes d'erosió molt característiques com xaragalls o badlands i les peculiars dames coiffés o pilars de terra, formes d'erosió típiques de sediments poc consolidats que inclouen grans blocs aïllats o bé estan coronats per capes d'una roca molt més resistent.

Sector de Can Font. El sector de Can Mitjants presenta formes molt més espectaculars, és el de la primera imatge.

És recomanable acudir al matí o al vespre, amb el sol baix, quan la llum té un un to més càlid que envermelleix el paisatge i les ombres realcen dramàticament les incisions sobre la roca.

Especial Sant Jordi: top 10 guies geològiques de Catalunya

De material escrit sobre els tresors geològics de Catalunya no en falta. Tenim la sort de viure en un país de grans geòlegs, però que també interessa a molts investigadors estrangers i això fa que la bibliografia especialitzada sigui abundant. I gràcies a Internet (raco.cat, per exemple) és accessible i de franc. I si voleu o podeu pagar sempre es pot tirar de sciencedirect.com. Bé, de fet tampoc cal doncs tenim l'excel·lent Biblioteca de Geologia (UB-CSIC).
Per contra no hi ha massa guies pràctiques o divulgatives sobre espais concrets, però si les suficients com per fer una tria de 10 bones guies. Aquí les teniu (l'ordre és absolutament aleatori i el criteri, personal i discutible: no pretén se cap cànon).

	Guia geològica del Montsec i de la vall d'Àger. Rossell, J. i Llompart, C. (Centre Excursionista de Catalunya, Ed. Montblanc, 1988). 168 pàgs. Si el Montsec i la vall d'Àger són la Meca de la geologia catalana, en Rossell és el seu profeta (i Creu de Sant Jordi). Aquesta guia sigui probablement la primera expressament divulgativa i alhora moderna i d'edició professional feta al nostre país. Consta de dues meitats: en la primera es donen nocions teòriques de geologia i paleontologia (orientades al gran públic), i a la segona, es descriuen 9 itineraris. Inclou un mapa.
	Barcelona: la Ciutat Vella i el Poblenou. Assaig de geologia urbana. Riba, O. i Colombo, F. (IEC i RACAB, 2009).  278 pàgs. No és ben bé una guia, però conté parts prou entenedores per al gran públic, com per llibre en mà, descobrir per un mateix el subsòl de Barcelona. De fet, amb el capítol de síntesi final es pot tenir una idea general molt bona. El trobo tant apassionant que ja l'he llegit tres cops, i com ja n'he parlat en altres articles, no m'esplaio més. Una part del que s'explica en aquesta obra ho trobareu a The Geology of Barcelona: an urban excursion guide. Gibbons, W. i Moreno, T. (The Geologists' Association, 2012). 72 pàgs., que també conté alguns recorreguts per la zona dels turons de Barcelona.
	Roques del Port. Arasa, A. (Grup de Recerca Científica Terres de l'Ebre, 2011). 312 pàgs. Abans que res, no us deixeu enganyar pel títol, doncs no és una guia petrològica, sinó una guia integral de tots els aspectes geològics dels massís del Port. La primer part és un resum clar i entenedor de tectònica i estratigrafia general (molts llibres de batxillerat Ciències de la Terra ja els agradaria encertar-la tan bé). La segona és una crònica històrica, era a era, de l'esdevenir del Port. L'última part està dedicada a la seva hidrogeologia i geomorfologia. Conté moltíssims dibuixos i fotos i es nota la feina d'anys i anys d'un autor que s'ha patejat pam a pam les muntanyes del seu cor. Tot i que no proposa itineraris concrets és fàcil agafar idees per fer-te'ls a mida.
	Meravelles geològiques del Pallars Sobirà. 10 itineraris geoturístics. Ardèvol, L. et al (Arola Editors, 2005), 280 pàgs. Aquest llibre és una obra coral de cinc geòlegs curtits en la feina de portar gent al camp (no en va el Lluís Ardèvol és l'artífex de Geoplay). Està més pensada pels que ja teniu nocions geològiques i voleu anar de cara el gra i veure coses interessants més que aprendre geologia (és a dir: geoturisme: el nom no enganya). L'obra s'estructura en 10 itineraris no estrictament temàtics que transcorren per indrets d'espectacular bellesa (Vall de Cardós, Valls d'Àneu, Pla de Corts, Congost de Collegats...). Cada parada ensenya un aflorament "de llibre", d'aquells que et deixen amb la boca oberta. Les fotografies són molt bones i la cartografia està molt ben feta.
	Geología de Girona. 9 itinerarios de campo. Pallí, L., Roqué, C. i Brusi, D. (editors) (AEPECT i UdG, 2002), 244 pàgs. Aquest llibre fou publicat en motiu del XII Simposi sobre l'Ensenyament de la Geologia. La primera part introdueix la geologia de Catalunya en general i la de les comarques de Girona en particular. La segona part recull i amplia en certa manera, alguns dels itineraris geològics publicats a la col·lecció Dialogant amb les Pedres (UdG, 1991-2003), constituïda per onze petites guies. Alguns dels indrets que proposa el llibre són La Costa Brava, el Montgrí, el Cap de Creus, Banyoles i la Zona Volcànica de la Garrotxa. Respecte la col·lecció Dialogant amb les Pedres destaco els llibrets dedicats al camí de ronda de s'Agaró, el vulcanisme de la Vall de Llémena  el vulcanisme de la Selva, l'hidrotermalisme gironí i, a Caldes de Malavella.
	Guia dels paisatges granítics dels països Catalans. Vilaplana, J. M. (Kapel SA, 1987), 182 pàg. L'editoral Kapel publicà una col·lecció de guies naturalistes (arbres, insectes, bolets...) en un moment en que no hi havia gran cosa al respecte en l'àmbit específicament català. I també van ser prou valents com per tenir la intenció de publicar-ne alguna d'estrictament geològica (coralls fòssils, per exemple!) abans desaparèixer. Llàstima! Alguns títols després els ha reeditat Pòrtic. Aquesta guia es centra en la geomorfologia del granit, i més que proposar itineraris amb parades concretes, ofereix una sèrie de visions generals sobre zones granítiques com el Montseny, el Maresme, la Costa Brava o l'Alt Pirineu.
	Parque Nacional de Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. Guía geológica. Martínez, A. (IGME, Organismo Autónomo de Parques Nacionales, Editorial Everest, 2010). 216 pàgs L'organisme responsable de la xarxa dels parcs naturals estatals s'ha proposat cobrir el buit de que, ni tants sols els parcs canaris, tinguessin una guia geològica com cal. Un fet vergonyós. De les que ullat d'aquesta col·lecció, aquesta és la millor se'ns dubte, doncs el seu autor, a part de ser un geòleg bon coneixedor de la zona, també és un excel·lent il·lustrador que s'ha encarregat de la part gràfica. I això té una valor afegit que no paga el preu del llibre. Impressionant!  L'obra consta d'una introducció general a la geologia dels Pirineus i del parc natural, i de 13 itineraris curulls de fotos, mapes i esquemes.
	El vulcanisme. Guia de camp de la Zona Volcànica de la Garrotxa. Martí, J. et al (Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa, 2000). 104 Pàgs. El vulcanisme garrotxí és un dels pocs temes dels quals hi ha força cosa divulgativa publicada en forma de quadernets, tríptics, mapes, etc., però es va considerar que calia editar un material més sòlid per poder explicar al gran públic el fruit de 20 anys de recerca al parc. Consta d'una introducció general sobre el fenomen del vulcanisme i 15 itineraris molt ben triats. Us el podeu descarregar gratuïtament. També cal fer esment a un llibre pioner de gran èxit, no estrictament geològic, Els volcans olotins i el seu paisatge (Serpa, 1981) i al complet El vulcanisme prehistòric de Catalunya (Diputació de Girona, 1998). En tots tres hi ha la mà del mestre Mallarach. Guia de geologia de Collserola. Martí, M. (dir) (Consorci Parc de Collserola, 2008). 174 pàgs. És una guia destinada al gran públic, bastant ben editada i il·lustrada, amb bones fotos però que potser decebrà als que estigueu més entrats en el tema. M'ha costat decidir si la incloïa o no per aquesta raó... S'estructura en tres parts: la primera ofereix unes nocions bàsiques de geologia, centrant-se sobretot en la petrologia (l'estrella de Collserola). La segona part consta de cinc itineraris, i la final, es dedica als recursos geològics del parc. Montclús. Misteriós naixement i desaparició d'un poble. Rosell, J. et al (IGC, 2010). 112 pàgs. Em deixo aquest llibret pel final, per donar relleu a la seva originalitat: un intent reeixit de casar la cultura entesa com "de lletres" (arqueologia, història, art, paisatge, turisme, literatura...), amb la geologia. És el primer títol d'una col·lecció El llenguatge de les pedres que impulsa el IGC (bé, si és que les retallades no l'han postergat per sempre, doncs no n'ha sortit cap altre en tres anys...). En aquest cas se'ns planteja perquè Montclús, un poble de la Noguera situat enmig d'un caos de blocs i rodejat de llegendes que parlen de pecadors i castics divins, quedà abandonat. Pura geologia forense que manté el suspens fins al final. Inclou un itinerari genial.

A part d'aquestes 10 obres cal fer referència a unes quantes més de caràcter general, com són els 4 volums de l'Enciclopèdia d'Història Naturals dels Països Catalans dedicats a la geologia i a la paleontologia (Enciclopèdia Catalana, 1985-1992), Atles Geològic de Catalunya (ICC i IGC, 2010), Patrimoni Geològic de Catalunya (Enresa, 2001), Els minerals de Catalunya (IEC, 1990) i Geología de España (IGME i SGE, 2004).
No ha entrat a la llista per ser fora del Principat, la guia que per mi marca un camí a seguir en quan a plantejament dels itinearis: El naixement d'una illa. Menorca. Guia de geologia pràctica (IME, CIM, 2002). Tampoc puc parlar amb coneixement de causa de El patrimoni geològic de les terres gironines: 300 elements singulars (UdG, 2010), doncs tot i que en els reportatges que he vist pinta molt guapo, m'ha estat impossible aconseguir-ne un.
A part de l’àmbit paper tenim el digital, on hi ha alguns blogaires que expliquen les seves sortides de camp, com per exemple Amics del Museu Geològic del Seminari de Barcelona o MineralCAT entre altres (animeu-vos a donar-vos conèixer a través dels comentaris a aquest post!). Fora del Principat, el valencià  Aventuras geológicas en el cuaternario és el meu preferit  També podeu preparar-vos moltes sortides de camp consultant les fitxes descriptives dels EIG catalogats per la Generalitat. Em consta que existeix un PDF amb les fitxes ordenades i editades, però no tinc l’enllaç per descarregar-lo (algú el té?). Un altre recurs digital de categoria són els excel·lents itineraris penjats al portal interuniversitari El Geocamp.
Alguns espais naturals han publicat fulletons , tríptics, quadernets didàctics  i altres petits documents  amb més o menys encert, que es poden descarregar via Internet. La del Pedraforca fa goig, però en tot cas, cal entretenir-se i fer una feina de cerca. Sort!
M'agradaria que els lectors em féssiu arribar les vostres propostes, suggerències, crítiques i recomanacions... fins hi tot si em voleu regalar guies, doncs jo, mira, les acceptaré, ves que hi farem! i en faré la ressenya.
Bon Sant Jordi!

P. D.: aquesta entrada li dedico a una bibliotecària estupenda a la que li tinc l'ull posat. Petons de Sant Jordi, Agnès!

El volcà de la Tuta de Colltort (Garrotxa)

Un volcà no és pas una cosa petita, però tot i així a Catalunya, en els darrers 20 anys, s’han descobert ben bé una quinzena o més de volcans i afloraments volcànics neògens i quaternaris. És una feina de rastreig que bàsicament ha desenvolupat la gent del Parc de la Zona Volcànica de la Garrotxa, del Geocamp de la UdG i també la campanya cartogràfica de l’IGC, que ha trobat molts petits afloraments esparsos. Algunes descobertes importants, com en el cas del Camp dels Ninots, són fruit de la reinterpretació d'afloraments coneguts de fa temps; i altres com el que ens ocupa, el de la Tuta de Colltort, de la revisió de bibliografia antiga. De fet, i això val com a cas general, molts afloraments i jaciments de fòssils i minerals citats pels pioners de la geologia catalana “s’han perdut” a causa de dos factors: el creixement de les àrees urbanes i, encara que a alguns us pugui sorprendre, l’increment de la superfície forestal. I és que malgrat els incendis, l’abandonament del carboneig, les pastures i els conreus de secà, han fet que hi hagi més bosc avui que fa, com a mínim, 70 anys. Tant és així que les fotos aèries de l’anomenat vol americà (1956-57), el primer que de manera sistemàtica va cobrir tota la península, encara són molt útils.
La Tuta de Colltort és un volcà “redescobert” l’any 1997 no sense certa polèmica fruit de la impossibilitat de trobar bons afloraments a causa de l’espessa coberta vegetal. 

Vista del volcà des del mas Colltort. La Tuta (cova)  és una fondalada ovalada, esbocada cap al sud-oest, de 100 × 130 m i uns 60 m de fondària. Les vores del cràter i les parets, gairebé verticals (1), estan formats per gresos calcaris i per això om pensava que es tractava d´un enfonsament càrstics. El seu fons és pla i cobert per un espès alzinar que només permet observar alguns retallons de dipòsits piroclàstics molt compactats, formats per fragments de mida mil·limètrica. Per sobre aquests dipòsits, i des de la base del cràter en surt una petita colada de lava (2) d'aspecte massiu i que només aflora en alguns marges de les feixes que s’esglaonen davant la Tuta, molt retreballada  antròpicament i envaïda per falgueres.

El volcà de la Tuta de Colltort es troba entre mig del volcà de Can Tià a l’est i el de Fontpobra a l’oest. S’hi arriba prenent la pista que surt del km 61,5 de la carretera C-65, entre Sant Esteve d'en Bas i Sant Feliu de Pallerols. Es passa de llarg el llogaret de Sant Iscle de Colltort, i quan la pista arriba  al capçalera de la vall de Sant Iscle, es troba a mà dreta, inconfusible.

Sobre la foto del vol americà de 1956: 1. Cràter de la Tuta, amb piroclast a la base. 2. Petita colada massiva de la Tuta.
3. Cràter del volcà de Can Tià. 4. Colada basàltica del volcà de Can Tià. 5. Colada piroclàstica d'origen freatomagmàtic associada al volcà de Can Tià. Es tracta d'un material poc habitual en l´àmbit del volcans olotins.