Cinc anys de Bloc de camp (i un regal)

El dia 14 de gener de 2008 s’estrenava aquest bloc, avui fa just 5 anys. És per això em permeto fer un balanç públic del que han estat aquest lustre en comptes de fer l'habitual ressenya. Els que seguiu Bloc de camp sabreu quants sou, què us agrada i d’on veniu. I per cel·lebra-ho us faig un regal. Però haureu de llegir fins al final.

Noranta indrets en 5 anys. Base cartogràfica a partir del MDT del ICC.

D'on venim?

La motivació d’aquest bloc era doble. Per una banda, altruista i socialitzadora: compartir els meus modestos coneixements sobre el nostre valuós patrimoni geològic. He procurat escriure per a geòlegs i a no geòlegs.

L’altra motivació era més personal: el bloc m’havia de permetre estar, ni que fos amb la punta del dit petit, en l’escena, és a dir, contactar amb gent interessant, ampliar els meus coneixements. I en part així és. Amb alguns de vosaltres he intercanviat correus, he pres un cafè i fins hi tot, he sortit al camp. M’heu explicat coses i hem imaginat projectes que ves a saber on ens portaran... Estic molt frustrat pels que m’heu convidat a descobrir els secrets del vostre territori i no hi ha manera de quadrar agendes. Si d’alguna cosa vaig curt és de temps lliure. Però insistiu, us ho prego. Moltes gràcies de cor.
On anem?
He mantingut disciplinadament la cadència de com a mínim una entrada mensual. Inicialment eren una fitxa senzilla, però a partir de la dedicada al retrocés del Fangar vaig començar a fer articles més treballats i això exigeix més esforç. Tot plegat, a dia d’avui són 90 indrets que posats sobre el mapa del territori mostren una distribució molt desigual. La majoria estan en un radi de 40 km al voltant de Terrassa, la meva ciutat. Hi ha un grup que pivota entorn del vulcanisme gironí i un tercer en el Pirineu berguedà i solsoní. La resta són indrets on hi arribo de pixapins i sempre que he puc he procurat de treure'n la punta a allò que he vist.
Per últim, de manera experimental (i per practicar el meu pobre anglès), tinc mig aparcat el blog Geological Atlas of Catalonia que es nodreix només amb imatges del Google Maps i el Street View.
Fa cinc anys no hi havia cap blog en català dedicat a això, però avui ja som una colleta de geòlegs i aficionats del país que expliquem a la xarxa les nostres troballes. Un dia ens hauríem d'animar i fer un geo-pícnic fora del món virtual. Qui s'anima? 
Qui sou?

Aquest bloc té quasi 65.000 visites, però això no vol dir gran cosa. Entenc que els lectors són aquells que l'esteu seguint de manera més o menys sistemàtica. Així, 139 persones esteu sindicades al blog via RSS i 51 via Friend Connect del Goggle. Sóc refractari al facebook, però com molta gent només utilitza aquesta eina per informar-se vaig decidir obrir una pàgina que es nodreix de les entrades i que segueixen 50 persones (però sols unes 20 fan clic). També tinc compte a twitter, amb 125 seguidors. Tot plegat, xifres molt modestes però que poc a poc van sumant. També podeu veure algunes fotos  més al Picassa i saber de mi al Linkedin.

D'on veniu?

Els cinc estats d'on procedeixen més visites són Espanya (95%),  Estats Units (0,75%), França (0,5%), Brasil (0,4%) i Argentina (0,3%). Per ciutats són Barcelona (49%), Girona (8,6%), Terrassa (6,5%), Madrid (5,6%) i Tarragona (3%).

Què us agrada?

Els articles amb més visites són les Estunes (2.264), les Tarteres de Cambrils (948), Platja del Racó-cala de s’Illa Roja (770), Seguint el rastre del torrent d'en Pere Parres (740) i el Clot d'Espolla (630).

I un regal...

Per celebrar aquest aniversari regalo una sortida de camp guiada per un servidor per conèixer el fan delta eocè de Sant Llorenç del Munt. Seria de 10.00 a 16.00 el dia 17 de febrer. Poden venir a aquesta sortida, totalment gratuïta, les 10 primeres persones que escriguin un comentari valorant el blog (opinió, consell...) en aquesta entrada. Ha de ser un escrit de com a mínim 300 caràcters (contant espais) i donar-me una adreça electrònica de contacte (si no la voleu fer pública la podeu introduir després a través del formulari de contacte). Jo us faré un toc per quedar en el punt de trobada i altres detalls.
Una abraçada i sort!

 

El que queda del ventall de la riera d’Horta (Barcelonès)

A mitjans de setembre es va celebrar a Manresa el XIII Congrés Internacional sobre Patrimoni Geològic i Miner, una oportunitat per saber de nous projectes i prendre nota per visitar indrets interessants. Com en totes les trobades hi participa gent de tota mena i cal triar el gra de la palla: hi acudeixen excel·lents divulgadors però també pesats patològics que fan molt llargs 15 minuts (o 20... o 30... o 45 si els rota!). Dins del primer grup cal incloure a un dels millors narradors, en Ferran Colombo.
En Colombo està implicat en algunes iniciatives de divulgació de patrimoni als Ports, que és al que venia, però també ens va explicar la història d’un dels llibres de geologia més interessants que s’han publicat mai en català Barcelona: la Ciutat Vella i el Poblenou. Assaig de geologia urbana (2009) del qual n’és coautor juntament amb el malaguanyat Oriol Riba.
Aquest llibre avui introbable, fou publicat per l’Institut d’Estudis Catalans i la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona. Els seus editors no veien clar que una obra d’aquesta temàtica pogués tenir èxit. La geologia ja se sap, a qui li interessa? Així doncs, van imprimir la fredorada de 600 exemplars que es van esgotar en un tres i no res a base del boca orella. Davant d‘aquest èxit i la insistència dels seus autors, es decidí fer una segona edició de... 150 exemplars més! Un exemple de clarividència dels nostres culturetes de lletres.
La proximitat del que s’hi explica m’ha permès anar traient el cap en molts dels indrets que s’hi esmenten i han servit de base per alguns articles d’aquest aquest bloc. (El misteriós cas de la Rambla de Barcelona: la plaça de la Vila de Madrid, La formació Punta del Convent a les obres de l’estació d’Arc de Triomf, etc.) Un dels punts als qual es fa referència és la riera d’Horta, una riera de Barcelona amb una morfologia peculiar, sobreelevada com la Rambla, és a dir, que el canal en comptes de circular per un tàlveg circulava per un llom estret, per la cresta d’un suau relleu positiu.

Vista d'ocell del carrer Bonaventura Gispert, entre la rambla Prim i la via del tren a la zona de al Sagrera. Noti's el graó barceloní (línia vermella) i el suau relleu positiu (verd) del ventall de la riera d'Horta.

La riera d’Horta, era el curs d'aigua més important del pla de Barcelona. Es formava per un confluència de torrentets de la part  oriental de Collserola, al barri d’Horta, a l’actual carrer Lisboa amb l’avinguda de l’Estatut. Després passava per sota del pont que hi havia a l’encreuament del carrer Tajo i el passeig Maragall. Tot seguit, pel carrer Cartellà i continuava pels carrers riera d’Horta, Rovira i Virgili i del pare Manyanet. En aquet punt es trobava amb el graó barceloní (llegiu El Graó Barceloní i els 28 esglaons del passatge de la Indústria i sabreu que és) i el travessava. El canvi sobtant de pendent feia que aboqués la càrrega sedimentària i formava un ventall al·luvial llarg i estret, degut a la progradació ràpida del delta del Besòs (diguem que en allunyar-se la desembocadura, el ventall “s’estirava” per atrapar el mar). La llera quedava sobreelevada pel llom del ventall i baixava per l’actual rambla de Prim fins desembocar al mar, on ara hi ha el Parc del Fòrum. La riera d’Horta circulava una mica per sobre la plana on s’assentava el Poblenou i el dividia en dos.

Esquema general i secció a l'alçada de can Ynau i can Iglésies.

L’urbanisme a esborrat pràcticament tot rastre d’aquest fet tant curiós, però encara avui om pot ullar una relíquia morfològica mencionada en el nostre llibre estimat: al capdamunt de la Rambla d'en Prim, a l'esquerra, hi ha el carrer Bonaventura Gispert (fins fa poc, carrer Riera d'Horta) que sembla abandonat, mal asfaltat i vorejat per unes tapies tronades. 

Carrer Bonaventura mirant cap el sud. Les tàpies estaven edificades sobre la levée de la riera d'Horta.

Just per aquí baixaven les aigües de la riera d'Horta. A banda i banda del carrer, el relleu divergeix lleugerament, i unes masies velles, can Ynau (o Nau) i ca n'Iglésies en fan, encara, de testimonis. Així, l'aigua que baixava per la riera d'Horta circulava una mica per sobre i entre mig de les dues cases, cosa que no daguera agradar gaire als propietaris, doncs si es desbordava els inundava els camps i el mas. El remei va ser construir les tapies a la cresta de la levée o mots i canalitzar l’aigua directament al mar Aquestes canalitzacions provoquen una sedimentació molt activa a la mateixa llera de la riera (els sediments no es desborden cap els costats), cosa que, a la llarga, es tradueix en un increment encara més acusat de la sobreelevació.

Final del carrer amb la rambla Prim. Fixa't que la part de tàpia que donava a la llera de la riera està colgada de sediments, i la part exterior no. La pròpia tàpia fa que els sediments s'acumulin a la cara interna i la externa quedi al nivell inicial.

Detall de les graves.

La pedrera de Campanyà i el monestir de Sant Cugat del Vallès (Vallès Occidental)

Aquest edifici és el monestir romànic de Sant Cugat del Vallès, una joia arquitectònica de categoria. I jo afegiria, amb interès geològic.

Situat en un punt elevat al centre del poble, sense cap construcció que li faci ombra, el to dels seus murs va canviant amb llum del dia, el pas de els estacions i la meteorologia: blanc trencat, groc, gris, rosat... Un bon tema pels fotògrafs que els agrada captar les subtileses de la llum.
Els orígens del monestir se situen en el s. IX quan es va unir una petita església visigòtica del s. V amb una fortificació annexa. El que resta de l’edifici visigòtic, tal com es pot veure en aquesta imatge,  està fet de blocs i cairells de materials paleozoics (pedra foguera, esquist…). Són materials de factura basta, fàcils de trobar en l’entorn immediat, en terrasses i esbadregalls procedents de la propera Collserola.
Però, si sense cap més dada, als geòlegs us pregunto de que us penseu de què està fet l’edifici medieval, probablement, em respondreu que de roca calcària. I anem bé. Però ara se’ns plantegen dues preguntes: calcaria quina i d’on? Per que a la plana vallesana, d’argila i grava, la que vulguis, però de calcàries...
Si ens acostem una mica veurem que són carreus de lumaquel·la, alguns cops amb aportacions terrígenes, constituïts per ostrèids, gasteròpodes, equinoderms... És un tipus de roca amb les mateixes característiques que les del miocè marí que om pot trobar al Camp de Tarragona -com a la pedrera del Mèdol- o al Penedès. Sorprès per l’abundància de fòssils, li vaig comentar a l’Heracli Astudillo, un expert en etnopaleontologia. Al moment en va fer arribar una fitxa del catàleg del patrimoni de Sant Cugat : ”Jaciment arqueològic de la pedrera de Campanyà”. 

Secció d'un equinoderm.

Lumaquel·la formada bàsicament per ostreids.

Alguns carreus contenene una fracció terrígena molt important, amb cairells perforats. Corresponen a un ambient deposicional costaner.

Segons aquesta fitxa, literalment, “En el turó de Campanyà apareix una capa de roca fossil·lífera (lumaquel·la) coneguda localment com pedra de Campanyà o pedra del Monestir que va començar a ser explotada [...] pels romans en la construcció del castrum del segle IV. És difícil determinar on es troba el tall de l’antiga explotació. Tot sembla indicar que es tracta del marge que es troba sota l’ermita, en el vessant que dóna cara a Can Canyameres. En el camí que voreja l’esmentat marge encara es poden observar diversos afloraments en el sòl del mateix. La vegetació que cobreix el marge impedeix de veure la seva composició i estratigrafia”.
En un altre apartat de la fitxa diu. “Ha constituït la pedrera més tradicional de Sant Cugat, fins el punt que la roca lumaquel·la es coneix com a pedra de Campanyà. Aparentment, la pedra de la muralla romana del subsòl del Monestir procedeix d’aquesta cantera, així com la del propi Monestir i la del Pont de Can Vernet. També la de l’església parroquial de Sant Pere d’Octavià. La seva explotació encara està documentada en el segle XIX”.
I a la que he pogut, he anat a treure el cap en aquest interessant indret, ben acompanyat pel l’àmic Jose i tres petits naturalistes. El turó de Campanyà (un turonet de fet), enmig de vials i urbanitzacions, està coronat per l’ermita de Sant Miquel de Campanyà (també feta amb carreus de lumaquel:la). A l’entorn de l’ermita hi ha un petit escarpament artificial, que no supera el metre i que es correspon exactament amb la descripció de la fitxa.

Panoràmica general de l'aflorament amb l'ermita al seu cim.

La vegetació cobreix gran part de l'aflorament, però tant davant la porta d'entrada com al sector nord es possible observar la roca.

Per les característiques de la roca probablement es tracti de materials coetanis a altres de similars que afloren puntualment en alguns indrets de la zona centre-sud del Vallès Occidental, com al castell de Cerdanyola o a can Balasc, a Rubí.

Però atenció, hi ha una altra dada important: existeix una altra pedrera de Can Campanyà a Castellbisbal, al costat del mas del mateix nom, de la que aparenment s’extreia el mateix tipus de material (caldria fer una visita in situ) i que també s’utilitza des de l’època romana per a la construcció del Pont del Diable, per exemple. Al segle XVI està documentada l’extracció de pedra per a la construcció de l’actual temple parroquial, i fins a principis del segle XX, encara es treia material per als murs de moltes de les cases de Castellbisbal. De nou l'amic Heracli apunta tres hipòtesis:
Potser el cognom Campanyà era molt freqüent per tota aquesta zona, fa un parell o tres de segles?
…o el tal Campanyà comprava terres, en diferents municipis, en llocs on pogués explotar pedreres? 
.....o el teme campanyà té una etimologia que pot tenir a veure amb la qualita de la roca?

Vinga, qui s'anima a investigar-ho!

Un aflorament paleozoic inesperat a la llera de la riera de les Arenes (Vallès Occidental)

Quan vàrem acabar la carrera, en Bítel i jo ens conjuràrem per no perdre el contacte. Vàrem pensar que una bona manera de fer-ho era cartografiar el triàsic de la zona de Matadepera, i al final, presentar-ho a les jornades d'Estudiosos de Sant Llorenç del Munt. També era una excusa com una altra per sortir a pasturar a la muntanya, fer-la petar, trencar la rutina i aprendre. Hi ha qui va amb la bici i hi ha qui busca bolets. Altres van a fer fotos i hi ha qui va al senglar. Nosaltres fèiem mapa.
No és una zona molt gran, però aviat ens adonàrem de que era més complexa del que crèiem. I que el que tenia realment suc no era el triàsic (que també), sinó la possible existència d’una falla del sòcol paral·lela a la riera de les Arenes i que trencava la serralada prelitoral en aquella zona.
Les cartografies d’aleshores (anys 1994-1997) no marcaven la falla (ara, en el mapa del IGC del 2011 tampoc no s'expressa tal com jo m'ho imagino); i si hi és, els potents sediments quaternaris acumulats per la riera de les Arenes probablement no la deixen veure. O sí? Potser és que ningú s’havia patejat la llera a consciencia i en algun punt tal vegada hi havia alguna pista. Som-hi!

Durant anys vaig estar, ara ja sense en Bítel, sortint de tant en tant a fer el 1:5000 de la conca alta de la riera de les Arenes. I efectivament, el quaternari no ho tapava tot i hi havia alguna clapa triàsica, a Can Torrella, i eocena aigües amunt. Però la sorpresa majúscula va ser quan ja estava cansat d’aquesta història, i pam!, surt una taca petita de paleozoic al mig de la llera, quelcom totalment inesperat. I allí es va quedar.

Passaven els anys i confiava que aquest aflorament sortís en la cartografia del IGC, a veure com l'interpretaven, però el cas és que en el full del 2011 (una meravella, cal dir-ho) no hi surt: continua inèdit! Aquesta taqueta de paleozoic està situat  just al nord del caire de la falla del Vallès, en una zona de gran complexitat tectònica (quadradet de color blau. Base cartogràfica del IGC). 

Bé, i si és inèdita l'hem de donar a conèixer en pro de la ciència. I ara geòlegs i geòlogues, us l’ensenyaré. I al final si algú hi entén de paleozoic i metamorfisme (no és el meu camp) i veu que la cosa és interessant, li faig ara i aquí una proposta ben honesta: fer un parell de sortides per mirar-ho bé i escriure a mitges un peiper per la propera trobada d’Estudiosos de Sant Llorenç, al 2013. Fa?

Aquest aflorament està situat al bell mig de la llera de la riera de les Arenes, a Matadepera, a l'alçada del carrer Francesc Gimeno i al peu de la nova escola. No té més de de 90 m de longitud per 25 d'amplada, i aflora discontínuament cobert per les graves de la llera.En l'esquema marquem el alguns punts significatius. Marró: metapelites i metaignimbrites. Rosat: granitoides (probablement aplites o potser granodiorites).

1. El sostre de l'aflorament, molt rubefactat, és perfectament identificable, cobert per un  quaternari antic endurit que presenta un cabussament d'uns 30º (neotectònica?).

2. En  escassos 90 m hi ha una diversitat litològica considerable, plena de matissos molts dels quals, honradament, se m'escapen. El primer tram, d'uns 5 o 6 metres està constituït per metaignimbrites riolítiques amb intercalació de capetes de quars.

3. Paulatinament, les roques pressenten un aspecte més tectonitzat, caòtic i pelític, amb uns tons més grisencs, que acaben en un petit tram d'un 0,5 m de metapelites blavoses (a l'esquerra) amb un especte i consistència semblant a la salbanda de Ribes Blaves. I ull que dic semblant, per que malgrat perdre la consistència, no perden el clivatge. Una altra cosa que em fa ballar  la barretina. Són els pròdroms de la falla del Vallès?

4. Concordant al tram blau anterior hi ha un altre paquet de mig metre amb un alt contingut d'òxid de ferro, que podria indicar algun tipus mineralització alterada.

5. Concordant amb les roques metamòrfiques aflora un petit cos filonià, probablement una aplita.

6. En aquest punt tornen a aflorar les metapelites blavoses semblants a les de Ribes Blaves, de nou associades a trams amb òxids de ferro. Potser és una repetició de la sèrie per causes tectòniques? Caldria mirar-ho millor.

7. De nou, un petit filó d'aplita. N'hi ha encara de més petits (25 cm de potència o menys) que no he cartografiat.

8. En aquest punt es forma una petita bassa on l'aigua adquireix un to rojenc a causa dels òxids de ferro... El curiós és que feia dies que no plovia... i ha una una mica de surgència? Cal tornar-hi!

9. Aquesta zona és possiblement la més interessant. L'encaixant està format per metaignimbrites i hi ha un filó corcordant d'aplita que està clàrament cisallat i partit en 3 trossos grans i força més de petits, de menys d'un pam. 

10. Metaignimbrites i metapelites afectades per cisalla.

11. L'aflorament s'acaba de cop i les metaignimbrites dibuixen un petit ressalt. Des d'aquí és veu un panoràmica general.

Ei, si algú s'apunta a mirar-ho, que es posi en contacte amb mi.

.