Estructures típiques de front deltaic a la serra de Vallhonesta (Bages)

Quan a la xarxa et trobes peipers com Nearshore and alluvial facies in the Sant Llorenç del Munt depositional system: recognition and development, una sobre còdols perforats com Bored pebbles and ravinement surface clusters in a transgressive systems tract, Sant Llorenç del Munt fan-delta complex, SE Ebro Basin, Spain i una altra que fa recerca en els els socarrimats paratges de Sant Vicenç de Castellet titulada Carbonate sedimentation on inactive fan-delta lobes: response to sea-level changes, Sant Llorenç del Munt fan-delta complex, NE Spain escrits, entre altres, per geòlegs petroliers noruegs, tens la certesa de que poseim un patrimoni geològic de primera i una excel·lent àrea de formació (tant científica com divulgativa) a 1 h d'una de les zones més densament poblades d'Europa. Un tresor. Les tesis seminals de l'Eudald Maestro, i sobretot d'en Miquel López Blanco ens ho van descobrir.
Tenim la imatge del masís de Sant Lloreç del Munt com una massa de conglomerats centrada en la Mola, però geològicament l'antic ventall costaner que el va originar s'estén fins Manresa i és en aquestes zones perifèriques on podem gaudir d'una major geodiversitat.
Un d'aquest indrets distals carregats de curiosiats geològiques és la zona de Vallhonesta, a l'est de Sant Vicenç de Castellet, població famosa per les explotacions de l'anomenada "pedra de Sant Vicenç", un packstone de nummulits, discociclines i altres bitxos, que s'originà en la plataforma carbonatada del nostre ventall estimat.
Si seguiu el GR que surt de Sant Vicenç i va cap a l'ermita romànica (arquitectònicament molt interessant) de Sant Pere de Vallhonesta podreu reconèixer, em primer lloc, aquestes roques de fàcies esculloses; després, ja pujant cap Can Noguera, les margues blaves de prodelta (amb alguna intercalació sorrenca corresponent a tempestites) i ja a uns centenars de metres, les fàcies sorrenques del front deltaic.
La sorpresa  va ser quan uns centernar de metres abans d'arribar a Sant Pere de Vallhonesta, a la dreta del camí i en un tram de no més de 25 m afloren unes estructures molt representatives de deformació sinsedimentàries, i poser, de tempestites, típiques de prodelta.

Situació de l'aflorament. La gràcia no és que hi hagin estructures de deformació, sinó que n'hi hagin tantes, es vegin tant bé i que sigui en un tram tant curt. Base cartogràfica del ICC.

Els sediments de la part  submergida del delta, immediatament després de la platja, acostumen a ser una alternança de sorra i argila saturada d'aigua. Això per una banda, confereix a l'argila (al fang, de fet) una gran plasticitat i mobilitat. És una mica com si aixafes plastilina amb la mà plana: la que que no es pot escapar per que troba el palmell migra cap a l'espai interdigital i intenta sortir per allà. L'altre factor característic és que aquest sediments són mol inestables davant de fenomens com petits (o grans sismes), tempestes o la pròpia acumulació de pels que es fa inestables i es fa caure o esllavissar front deltaic avall. Tots aquest mobilitat contemporània a la sedimentació dona unes estructures particulars. 

Mireu el cos de la part inferior central que té forma ovalada. Es tracta d'una capa de gres seccionada per sengles injeccions de fang a banda i banda fins tallar-la com un botifarró (estrucura). Fixeu-xos com es doblega cap a munt la laminació del gres.

Això és un detall de la part superior l'estructura de coixí anterior. Crida l'atenció el conjunt de  còdols de gres  ressedimentats dins el fang de la part superior (rudites intraformacionals). M'inclino a pensar de que es tracta del producte de la remobilització "catastròfica" (debris, tempesta...) d'una cap de gres més que no pas originada per estructures d'escapament. 

Aquí tenim una altra estructura de coixí de dimensions mètriques. A la imatge següent en pot apreciar algun detall.

El fang ha migrat per l'angle dret del coixí fins petar la capa de gres.

Quan un coixí queda aïllat i doblegat dins el fang el que s'origina és una estructura de bola tant xula com aquesta.

Aquí hi ha una falla lístrica principal sinsedimentària i altres de menors.