Delta de l'Ebre (cap. III): la desembocadura (Baix Ebre/Montsià)

Tenint en compte que a les illes de Buda i Sant Antoni no s'hi pot accedir (i que duri), la millor manera d'aproximar-se a la desembocadura de l'Ebre és recorrent a peu el tram que per l'hemidelta nord va des de Ca la Nuri fins el far del Garxall, on hi ha un zigurat de fusta amb esplèndides vistes. Pel camí trobareu un mirador natural de l'illa de Buda més modest, el muntell de les Verges. Des de Deltebre i des de Ca la Nuri (final de la T-340) surten vaixells que s'endinsen uns metres mar endins, i que gràcies a l'alçada del pis superior, permeten una bona perspectiva. En el vaixell que vam pujar, el guia, un senyor baixet molt viu i colrat explicà molt clar i molt bé, entre altres qüestions, els diferents canvis en la desembocadura del últims 90 anys. No tots són ocells al delta!

Vista des del zigurat del Garxall, d'esquerra a dreta: los Galatxos, el Galatxo de Sorrapa (l'obertura funcional), l'Illa de Sant Antoni, lo Riu Vell (el canal abandonat) i l'Illa de Buda.

El Garxall va ser un dels indrets que vaig visitar l'any 1989. Aleshores era una mena de no man's land, ple de barraquetes, un bar per a gent rude, un tram de riu més aviat brut però autentic, molt transitat pels pescadors del riu i sense apenes forasters. Ara és un indret més net i endreçat (i urbanitzat), amb un petit port pesquer, però per contra, molt més freqüentat. No es pot tenir tot!

El muntell de les Verges (o de les Maresdedéu) és una vella duna o potser una levée, entre el port de pescadors i el far del Garxall. Un Everest de 6,9 m amb excel·lents vistes de l'illa de Buda.

Sens dubte és la zona més interessant de Catalunya per l'observació de la dinàmica litoral i hauria ser una sortida de camp obligada per a tots els estudiants de geologia (se suposa que interpretem el passat a partir del present... per tant, caldria conèixer molt bé el present, no?). La difluència de la llera funcional a l'alçada de l'illa de Buda i el front pròxim a la gola actual, amb l’Illa de Sant Antoni al marge dret del riu, i el Garxall a l’esquerre, és l’exemple d’un procés sedimentari de progradació ràpid que s’ha format en menys d'un segle, és a dir, a escala humana.
La desembocadura actual es va formar a finals dels anys 40, per trencament de l’antic canal que desembocava al Cap de Tortosa (gola est), prenent una direcció cap al N. Durant aquells anys, la gairebé total regularització de l'Ebre mitjançant embassament va minvar  fin a nivells testimonials l'aportació de sediments continentals. L’erosió i retrocés de l’antic front (Cap de Tortosa), ha sigut d'uns 2 km en els darrers 65 anys, tal com es pot apreciar observant la posició de l'antic far de ferro forjat, un dels més alts i bells de la seva època i que es troba abandonat mar endins.
De fet, el màxim retrocés tingué lloc entre els anys 50 i 70 i sembla que el perfil s'hagi estabilitzant bastant. Els materials erosionats de l'antic cap de Tortosa han sigut transferits per deriva litoral a ambdós hemideltes. Cap el sud, les illes de Buda i Sant Antoni han quedat unides per un cordó a la banda de la platja, mentre el canal abandonat, lo Riu Vell, bastant reblert, fou aprofitat per ubicar-hi una piscifactoria avui abandonada.

Lo Riu Vell. Probablement un dels indrets més salvatges del delta.

Cap el nord, també a causa de que l’onatge retreballa els sediments de deriva en absència d'aportacions fluvials, s'han format barres i baixos frontals en la desembocadura (sand mouth bars)  a redós de les quals hi les basses o Galatxos.