Ressenya "Paisatges geològics de la Catalunya Central. Itineraris i visites pel Geoparc" (i una excusa per parlar de geoparcs)

Aquest estiu vaig estar a la península d'Iveragh (Irlanda), on es troba el Kerry Geoparc, un lloc curull de punts d'interès geològic... que no sabràs on són ni de què van si no et busques la vida. En una ressenya al facebook m'esplaio explicant que tal geoparc només existeix sobre el paper, però aquí us faig avinent, de nou, el que crec que per a un visitant mogut pel seu interès en la geologia fan que un geoparc li sigui útil i no un frau per vendre pernoctacions rurals:

1. Un centre d'interpretació centrat en la geologia i en res més; que tingui diferents nivells de lectura (bàsic pels no iniciats i alt pels que en saben); comprensible per al visitant forà que potser no està ni tant sols ubicat geogràficament i que ofereixi informació actualitzada i contrastada.
2. Que els punts d'interès geològics estiguin ben identificats i els visitants puguin accedir-hi sense perdre temps. És molt empipador venir de lluny i no trobar les coses sabent que potser no hi podràs tornar mai més.
3. Vàries guies que puguin satisfer un públic divers, amb diversos enfocaments (més divulgatiu, més escolar-didàctic, més cultural...), i que com a mínim una d'elles estigui dirigida al públic entès. Cal recalcar això darrer, doncs de vegades sembla que els entesos estiguem acomplexats respecte si interessa "lo nostre" i acabem, frustrant les espectatives de la gent més entesa. Ens interessa a nosaltres i amb això n'hi ha prou!

Arribats aquí he de dir que em fa molt content que s'hagi publicat la primera guia del nostre  Geoparc Paisatges geològics de la Catalunya Central. Itineraris i visites pel Geoparc (Josep Girabal, Ed. Farell. 142 pàgs.). Crec que la feina de formigueta dels amics del Geoparc i tota la sinergia del gran planter bagenc de geòlegs, estudiants, educadors, naturalistes i aficionats poc a poc donarà més bon fruits com aquest.

A l'autor, en Josep Girabal Guitart, se li nota que és mestre doncs ha aconseguit un to molt didàctic, planer, sense faramalla i força rigorós. És per damunt de tot una obra divulgativa però que també és útil als aficionats que ens agrada descobrir llocs interessants.

La primera part és una breu introducció a la història geològica de la Catalunya Central i després venen 25 itineraris que descriuen alguns del punts d'interès geòlogic del Geoparc. Alguns són molt icònics, com Montserrat o la Muntanya de Sal de Cardona; però trambé n'hi ha de menys coneguts, com els Guixers de Súria, les mines de carbó d'Otgers, el torrent Salat de l'Abadal, el meandre de Calders, la font de les Tàpies, etc. En Josep fa un cosa que està molt bé de cara el gran públic i és que que sempre que pot enllaça els espais amb qüestions com la mineria, la història, la cultura popular, l'agricultura, el cicle de l'aigua, etc. i això dona la visió de que la geologia no és una cosa aliena a les nostres vides. També està profusament il·lustrat amb fotos i esquemes.

Si he trobar un però, una cosa que caldria millorar, és que dona per sabuda la geografia de la comarca i no tothom sap situar el Cardener, la serra de Castelltallat o Artès  (imaginat que ets un visitant estranger!). Haurien estat bé dos o tres mapes generals situant els principals elements geogràfics que cita el llibre, els itineraris i un esquema geològic senzill.

Així doncs, felicitats a l'autor, al Geoparc i aquí esperant que surtin moltes més guíes... i que una, un dia, sigui per "profesionals". Qui s'anima?

Les mines de talc de Maçanet de Cabrenys-La Vajol (Alt Empordà)

El talc és un fil·losilicats de magnesi hidratat. Es presenta en masses compactes, fibroses o foliades i molt rarament en petits cristalls. És un mineral que no falta en cap capsa d'aquestes que venen per iniciar als nens en el col·leccionisme. El seu tacte untuós, la lluïssor cerosa i la seva baixa duresa li confereixen un aspecte peculiar, com de pastilla sabó que sorprèn a petits i grans. No en va aquest mineral es coneix popularment amb el nom de "sabonet".

Fragment de talc verdós (d'uns 25 cm) enmig de restes de marbre a l'escombrera de la Mina Canta.

Més enllà de la curiositat col·leccionista, el talc és un mineral industrial de primer ordre: s'explota per a fabricar lubricants, a la indústria paperera, del cautxú, la tèxtil, i la ceràmica... i com no, en la cosmètica: segur que heu fet servir talc en pols per apaivagar picors genitals propis i infantils. Ara bé, sembla bastant provat de que és tòxic i que la seva inhalació pot ocasionar càncer de pulmó i altres trastorns. Serveixi d'anotació per a tots aquells que sistemàticament estableixen l'equació cosmètica natural = bona, cosmètica manufacturada = xunga.

L'interès per aquest mineral va general una intensa explotació dels jaciments de talc situats al llarg de la carena que separa les viles de Maçanet de Cabrenys i la Vajol, una branca del Massís del Roc de Frausa  més o menys alineada en direcció N-S.

El talc es comença a explotar al segle XVIII i la darrera explotació es tancà l'any 1994. L'estudiós local Pere Roure ha localitzat unes 25 explotacions (en galeria i a cel obert) la majoria de poca entitat i algunes de remarcables. Si observeu una imatge aèria de 1945 (amb la muntanya més pelada) i la compareu amb l'actual es fàcil veure les cicatrius de  pedreres i runams.

A la imatges superior (1946) s'observa l'intensa activitat minera. Actualment el bosc ho ha embardissat tot i alguns camins s'han perdut dificultant l'accés a les pedreres i runams. Marco tres punts més o mensy accesibles. 1. Mina Canta (o d'en Negrín). 2. Pedrera del Puig de la Creu. 3. Pedrera del Perdigó.

El Massís del Roc de Frausa està format per metagneis i roques metasedimentàries, bàsicament esquists, amb algunes intercalacions de marbre de entre 1 i 200 m, amfibolites i roques calcosilicatades. Aquest paquet de materials cambroordovicians està intruït per granits hercinians.

Encercla, l'àrea de les mines. Per situar-se i conèixer la llegenda, pots clicar aquí.

En el context que ens ocupa, el talc es troba en unes bandes d'intensa milonització que afecten els marbres dolomítics, i per tant es tracta d'un mineral de neoformació. És per això que el talc apareix formant bandes amb una foliació molt marcada que a més no acostuma ser concordant amb la foliació de les estructures prèvies. Cal recalcar que aquest tipus de jaciment en marbres no és habitual.

El paquets de marbre dolomític de la regió tenen un composició força pura i això ha donat lloc talc d'una varietat de gra molt fi i de gran qualitat. Ara bé, i aquí és quan entrem en una contradicció aparent: per que es formi talc cal una reacció entre el carbonat de calci i magnesi i el diòxid de silici, i si aquest marbre es tant pur ja em direu d'on ha sortir el silici. Hi ha dos opcions: dels materials metasedimentaris silicis que on s'enquadren els marbres o bé de l'emplaçament del cos magmàtic àcid de hercinià. La Montserrat Liesa explica en al seva tesi El metamorfisme del vesant sud del Massís del Roc de Frausa  que la milonització de les roques silícies sovint allibera quars i que a aquest quars alliberat, junts amb els fluïts, circula lliurement per les bandes milonítiques per reaccionar amb la dolomita per formar talc; però que cal tenir en compte que la sèrie metasedimentària silícia no té prou entitat com per explicar d'on ha sortit tant de talc, i per l'altra, que un origen magmàtic dels fluids és discutible, ja que els milonites a les quals es troba associat el talc són posterior a l'emplaçament del granit.

1. Mina Canta
Aquesta mina, de 200 m de fondària, estigué activa fins l'any 1994. Passà a la història quan Juan Negrín, president del govern de la República entre 1937 i 1939, hi envià una remesa de quadres del museu del Prado (entre altres obres d'art) i un tresor de cinc-cents milions de dòlars que més tard seria embarcat rumb a Mèxic. S'hi construí una cambra cuirassada i un búnquer a sobre. Actualment la mina està tancada i barrada a l'espera de que es condicioni com a museu de la memòria i l'exili.

L’edifici de formigó armat feu les funcions de búnquer, i  permetia l'accés a l'interior de la mina mitjançant dos muntacàrregues.

Actualment no es pot accedir a l'interior però és fàcil trobar bons exemplars de talc als runams de l'entorn.

2. Pedrera del Puig de la Creu
Es tracta d'una pedrera de grans dimensions. Està molt embardissat i accedir al seu interior és complicat i segurament perillós Des del cim del Puig de la Creu es té una vista molt bona de l'entorn i de l'interior de la pedrera mateix.

Pedrera del Puig de la Creu des del cim. 

Vista de la pedrera des de la base.

3.  Pedrera del Perdigó
És una pedrera petita, però a primer cop d'ull la que ofereix una perspectiva geològica i mineralògica més interessant, amb gran diversitat de materials, amb zones de cisalla molt clares i visibles. Cal dir que està molt embardissat i fa de mal transitar. Paciència i pantalons alts!

Interior de la Pedrera del Perdigó.

Un curiós desplom gravitacional per fases a la riera de Merlès -i altres consideracions- (Osona)

En aquesta entrada aprofito abans que res per fer una mica d'apologia de la riera de Merlès en conjunt, doncs dins el context de Catalunya  és un curs fluvial força insòlit. Neix als peus dels Rasos de Tubau, entre Sant Jaume de Frontanyà i Ripoll i desemboca al Llobregat entre Puig-reig i Navàs. Són gairebé 40 km de cabal regular regant les comarques del Ripollès, el Berguedà i l'Osona.

Traçat de la riera de Merlès i el seu context estructural i geològic (base cartogràfica de l'ICGC)

La riera de Merlès en conjunt transita un espai agroforestal. Fins aquí res que sorprengui, però resulta que en aquests riu s'hi troba un dels darrers reductes peninsular de cranc de riu autòcton i fins quatre espècies de nàiades, un fet realment excepcional que indica fins a quin punt ha tingut la sort de conservat-se aquest tresor ecològic en ple cor de Catalunya. La causa més probable és que no ni ha cap poble gran a les seves ribes (l´únic poble és Santa Maria de Merlès i no arriba als 200 habitants) i això l'ha mantingut allunyada de la contaminació urbana i l'aprofitament industrial. Ara bé, actualment s'hi poden comptar fins a 4 càmpings que fan el paper de pobles artificials, l'impacte dels quals imagino que no deu ser menyspreable.

A Santa maria de Merlès hi ha un centre de recuperació de fauna autòctona, ADEFFA, que recomano molt de visitar. Prop de Borredà hi ha el modest i tranquil càmping el Saiol, portat per en Santi, un estudiós autodidacta dels ecosistemes fluvials i que és un autèntic pou de ciència. Si us hi esteu a la tardor, teniu la brama del cérvol assegurada.

Anem a al geologia. Un dels fets més destacable és al seva geomorfologia, de la en faig un apunt més endavant, però abans voldria assenyalar un aspecte de gran potencial didàctic i és el transecte geològic que ens ofereix el seu traçat. La riera creua més o menys perpendicularment, de nord a sud, la les alineacions dels materials paleocens i eocens de part del Mantell del Cadí tallant l'encavalcament de Vallfogona i transitat per bona part del sector est de l'avantpaís sud-pirinenc deformat. Això dona una visió global molt bona en l'espai i el temps de la gènesi pirinenca en aquest sector. Tenint en compte que sempre hi ha alguna bona pista o carretera poc transitada que circula paral·lela a la riera, l'accés als afloraments està assegurat (i també que de tant en tant hi ha algun lloc fer fer una queixalada!). A veure si algú s'animà a explotar la idea i organitzar un tour de dos o tres dies!

Encavalcament de Vallfogona (penso, potser m'erro!) a la confluència del rec de la Riba amb el barranc de Solancornut, a partir del qual hom parla ja de riera de Merlès. Aquest punt es troba a la pista que va del Saiol a l'ermita de la Riba.

A l'est del poble de Santa María de Merlès, des de la masia Cama d'Oca, surt un camí que va cap el port romànic de Sant Miquel. Una desena de metres al nord del pont la riera fa un petit salt d'aigua en supera un banc de gresos durs d'1 m de potència que descansa sobre unes margues. El salt soscava les margues deixant a l'aire una visera de gresos que ha desplomat deixant una cicatriu el·líptica gairebé perfecta. Ara bé, si fem un anàlisi més detallat sobre el terreny i sobre la foto aèria om pot observar fins a quatre col·lapses. Els més antics, aigües avall, estan trencats en diversos blocs més erosionats. És doncs un bon punt per explicar als estudiants de secundària i al públic general, la gènesi d'un col·lapse gravitatori i la datació relativa d'una successió d'esdeveniments geomorfològics.

Successius desploms a la riera de Merlès. La traça marca les cicatrius el·líptiques. 

Desplom més recent (el 4)

El desplom més recent es manté sencer i els més antics estan fragmentats en diversos blocs.

Bloc interpretatiu. Podeu feu una correlació amb la foto anterior.

Especial Sant Jordi: una biblioteca de guies geològiques

Els habitants de llars petites tenim el costum obligat d'esporgar la biblioteca cada any. Paulatinament han anat saltant els obsolets Meléndez i cia per deixar espai a la única cosa publicada de la que procuro que no en falti (a part dels còmics de Robert Crumb): les guies geològiques que tenen com a marc el nostre país.
Miro d'estar al dia, però òbviament no tinc totes els que s'han publicat. Ja m'agradaria tenir, per exemple, un exemplar la sorprenent Geologie a toute vapeur. Port-bou a Barcelone (del 1893!) o la mítica Geologia de la Plana de Vic, el primer llibre de l'editorial Eumo, o un dels escassos exemplars de El Patrimoni geològic de les terres gironines: 300 elements singulars. S'accepten donatius ni que sigui en format PDF.
També us he de dir que enguany també he descobert una eina nova, el Qgis, que crec que ha tingut el mateix efecte en mi que l'aigua de foc en els indis de les praderies. I així doncs per aquest Sant Jordi m'he posat l'exercici pràctic de mostrar quines guies tinc i quin territori abasten. El resultat és aquest:

Només he situat:

• Les que posseeixo. Està clar que n'hi ha més i m'agradaria tenir més referències. Us animo a fer-me-les saber i l'any que ve farem la versió 2.0.
• Les que tenen una voluntat didàctica, que poden més o menys populars o més especialitzades com ara Illustred field guide. The geology of Cap de Creus.
• Les que s'han publicat en paper. No he posat els fantàstics itineraris de  Geocamp, per exemple.
• Les que s'han publicat de forma més o menys ordinària. No hi caben les edicions de curt tiratge de les sortides de camp dels congressos o les que, per exemple, publiquen de manera artesanal (i molt digna) a Xaragall i altres butlletins.
• Les que proposin de manera explícita un o més itineraris o punts concrets per visitar. Així per exemple, no he situat l'obra mestre de totes les guies que es fan i es desfan: Barcelona: la Ciutat Vella i el Poblenou
• Les que són exclusivament geològiques. No hi he posat les generalistes enacar que tinguin itineraris geològics.

Serveixi aquesta llista d'inspiració per si voleu fer un regalet aquest Sant Jordi.